Quan jo era jove,'m figurava que l'artista portava ja à dins d'ell mateix quelcom de lo que més tart havia de constituhir la seva personalitat. Tot artista ha d'ésser de la seva época; algunas voltas la surpassa, però sempre's coneix l'ambient que l'ha rodejat. Jo, pobre de mi,'m creya que l'art sortia espontaniament, que l'artista, despres d'estudiar y donar à la seva obra personalitat, aqueixa cosa que distingeix à un mestre del altre; jo'm creya, donchs, en la meva ignocencia, què'l qu'havia conseguit això ja tenia feta alguna cosa, y per aquesta rahó detestava totas las escolas de Bellas Arts y totas las ensenyansas oficials, d'ahont els deixebles surten ensenyats y fets ab el mateix patró. Peró, per altra part, me deya: «Els que tinguin talent ja se'n sortiran. En épocas en que no hi ha hagut escolas oficials, també hi han hagut grans artistas.» Aixis pensava jo en aquells ditxosos temps.

Donchs, si: vaig comensar à estudiar el modernisme, creyent qu'aixó seria la complerta independència. Fora trabas, fora escolas; oblidar tot lo que s'ha fet fins ara; crear quelcom de nou!... Però à mi si que m'ha sortit el tret per la culata; perquè'l modernisme, segons las mevas rebuscas, es tot al revés de lo que jo'm pensava. Y si no, vagin seguintme.