Més tart vaig anar à Madrid, y à Paris després, fent com els altres, com fan tots els que comensan; y vaig ser modernista, trobantho tot dolent, y com que de joves sempre n'hi haurà, y sempre n'hi ha hagut, y s'han d'obrir camí, y empaytan als vells donant per escusa qu'alló es dolent, qu'es negre ó es blanch, segons la evolució qu'está fent l'art, creyentse ells qu'están en lo just, no comprenen que no fan més que seguir la moda; com passa ab els colls de camisa, què'm sembla à mi que deuhen patir molt els què'ls portan alts. Lo mateix vaig fer jo: seguir la corrent. Y vaig ser modernista. Y es tan fàcil serho! Sols s'ha de fer lo que fa la majoria: seguir, com segueix el be al remat. Aixis ho fan tots.

En sento parlar à tothom y per tot arreu. Fins algunas vegadas anant pel carrer me motejan de modernista, lo que no havia fet ningú quan jo era més jove y duya'ls cabells molt més llarchs qu'ara; proba segura de què's tracta d'una epidèmia nova, y fins crech que inherent y casi exclussiva de Barcelona. Tots els què's prenguin la molèstia de llegir aquestas ratllas no'm negaran que, d'alguns anys ensá, no sentim parlar més que de modernisme, y sembla que pera estar bé una cosa ha d'ésser modernista.