Quan l'Urgell va ferme saber que jo havia sigut nombrat director artistich de JOVENTUT, vaig tremolar. ¿Qué diré, pobre de mi? ¿Com escriuré? Pero poch á poch, de mica en mica, vaig anarme calmant. Vaig pensar qu'altres han sortit de tan poca cosa com jo mateix. Recordemnos, si no, d'en Canonge, que dels seus principis de llimpiarbotas s'enlayrá fins à fer jochs de mans; y del insigne Casellas, que de desconegut tintorer també ha arribat à ser el terror dels dèbils, insultant à tothom de tort y de través, tirant reputacions per terra, parlant ab molta pompositat, ab llenguatje ampulós, pesat y tan difícil de compendre que jo estich qu'ell mateix no l'entén, y amigo, això l'ha anat inflant, inflant de vanitat y orgull, tant, que arribarà què'l perdrem de vista, acabant per ser regidor, ó académich, ó professor d'estètica de l'Acadèmia de Bellas-Arts, vulgo «miloca», y, desgraciadamente pel Catalanisme, «miloca catalanista».