El nu es la pedra de toch del artista, es l'escull ab que topan els que no son artistas complerts. En el nú malament poden dirse mentidas, y no hem de admetre en absolut, ni molt menys, el convencionalisme de que l'Art sigui com un ropatje púdich que tapi la miseria de certs assumptos. No n'hi ha, no pot havernhi d'assumptos inmorals, y la missió del art es molt altra que la d'ennoblir el vici, ó paliarlo.

El nu es, donchs, patrimoni dels forts, dels que dominan el seu art, dels conscients. Es molt fácil fer ninots de aquells que vulgarment ne dihém modernistas, què's distingeixen per sa incoherència bon xich japonizada; es molt fàcil fer notas de color d'aquellas que, per casualitat, ensopegan molts aficionats y principiants. Mes pera dibuixar un nu, ha de descomptarse la casualitat: se'n ha de saber, s'ha d'ésser fort.

Casi tots els grans pintors s'han dedicat al nu, tots l’han probat, y més que may en aquellas épocas en que, segons sembla, no teníam tanta llibertat com ara, épocas en què'l Vaticà agabellava ó poch menys el món sencer. Y precisament fou llavors, en el Renaixement, quan el nu pogué assolir, dintre del Art, un culte fervorós y espléndit, à semblansa del qu'havía tingut en l'antiga Grècia.

Avuy que no sé quántas revolucions hem fet y qu'hem vessat tanta sanch per'adquirir això què'n dihém llibertat, avuy, en la nostra terra, es quan més trabas s'ofereixen al artista què's dedica al nu. Las portas dels establiments se li tancan; en las exposicions de las societats d'artistas no li volen exposar las obras; la burgesia, espantada, crida contra'l nu. Y preguntem nosaltres: ¿ahónt el veuhen aqueix nu? No serà segurament à Ca'n Parés, ni al Circul Artístich, ni al de Sant Lluch, sinó en els kioscos de la Rambla. No sé que n'hi hagi enlloch més. Y donchs ¿à què ve aqueixa cridòria? ¿Tan púdichs som els catalans què'ns avergonyim de veure com som fets, de contemplar las nostras formas? ¿Tanta serenitat ens falta, y tanta grandesa moral? ¿Fins á tal punt ha arribat la nostra hipocresía?

Las familias acomodadas de nostra morigerada ciutat, que tan sovint viatjan per l'extranger, bé'l poden veure'l nu en museus, exposicions, jardins, botigas, y fins per las iglesias. Allá no s'esvalotan, puig també hi portan á sas fillas. Si hi tinguessin res que dir, ja no viatjarían. En cambi, posats aquí, en aquest medi estret y embrutidor, fins protestan de que se'n parli. O potser no es culpa sols del medi, sinó del esperit mesquí y rutinari d'aqueixa gent que guarda tota la estupidesa de qu'está farsida pera lluhirla à casa nostra.

Que aquesta plaga, desgraciadament, no existeix sols entre la burgesía, puig també ha fet y fa estragos entre'ls artistas, es ben sapigut. Els uns han caygut per falta de caràcter, els altres per pobresa d'esperit, y molts per miras mesquinas ó per por de no guanyarse la vida. Totas aquestas causas reunidas ens han portat al estat en què'ns trobem. Ja sé que Catalunya no ha sigut may un país privilegiat d'artistas: aquesta qualitat no la tenim y per'xó hem de parlar de futesas semblants, qu'en lloch del món son ja tingudas en compte, puig si en algún país han hagut de posar veto al nu, ha sigut pel seu gran abús, per la frivolitat ab que se'l tractava. Mes aquí que ni per remey se'n troba un, ¿està en caràcter la protesta?

Si may desperto del ensopiment propi del medi en què'm trobo, y miro entorn, ni sé en quin temps soch ni en quin món visch. Als meus companys d'art tampoch els conech: no crech que siguin els mateixos. Com ens cambía'l temps! Quan recordo aquells entussiasmes, aquell deliri contemplant el Judici final de Miquel Àngel, me sembla sentir encara las exclamacions dels companys:—«Aquest sí qu'es un artista mascle! Quins escorsos més superbs! Quina gent tan ben musculada!...» —Tanta grandiositat ens corprenia, però al ensemps ens feya somniar en fer grans obras.

Avuy... quina diferencia! Ja no'n parlem de tot allò; à alguns fins els hi he sentit dir qu'es pecat. Per altra part, la venda de quadros ens té molt preocupats, perquè la veritat sigui dita, no se'n ven ni un y'l negoci va cada dia pitjor. Ja no parlem tampoch d'aquellas donas de Rubens y del Ticiano, ab aquellas tonalitats dauradas y aquell modelat ple de morbidesa. ¿De qué serviría, si'l comers va tan malament? D'aquella Maja nua d'en Goya, qu'havíam contemplat tan llargas estonas buscant el secret de sa entonació grisa ab els reflexos d'aquella pell lluhenta y satinada com s'hi rellisqués la llum, com si à sota hi circulés la sanch, d'aquella pintura plena de vida ja ni'n podem parlar. ¿Ensopimnos, donchs, altre cop?

¿Tornem à dormir? ¿Reneguem d'aquell art enter y vibrant? ¿Malehím la vida?

Els artistas intérpretes y adoradors de la Naturalesa tot ho poden pintar, tot ho poden esculpir: donas clohentse la lliga-cama, altras en robas menors y ab contorsions d'un lúbrich trist, escenas pornográficas pera vendre d'amagat..., però'l nu, aquest art pur y diví, això ni pensarhi. ¿Què diria la societat de Barcelona, tan culta, tan casta? ¿Qué diría aqueixa societat amiga del art esquifit y estrafet, que no troba inmorals ni contempla ab rubor els aparadors plens de ridiculas é incitants cotillas, hipòcritament deformadoras del cos humà, y s'avergonyeix devant de la Veritat hermosa?

Mes nosaltres que no som hipócritas, que sabem que’ls pobles poruchs y sens ideals están destinats à desapareixe, nosaltres qu'admirém el nu com la expressió més hermosa, més pura y més digna de la Naturalesa, y no sols per ella en sí, sinó perquè ha dat lloch á obras artísticas de merit imponderable, creyém que no hi perdrà res la moral nostra, si avuy reproduhím en aquestas planas uns quants nuus d'artistas inmortals. Y si hi pert, pitjor pera ella.